dissabte, 23 d’agost del 2008

El pont de la Vila (350 m.) Parc Natural del Montnegre

Dilluns 1 de setembre de 2008 (matinal)

Hora de sortida: nou del matí

Ubicació: Comarca del Maresme.

Temps aproximat: 1 h. (2,2 Km.)

Desnivell: 150 m.

Dificultat: Fàcil.



Itinerari: Anirem pel cinturó del litoral, direcció Mataró. Un cop a Mataró, prendrem la sortida 100 cap a Mataró Oest. En arribar a Plaça França, prendrem la cinquena sortida de Carretera de Cirera en direcció a Barcelona/C-32/ A-2 /Granollers/C-60. En arribar a Plaça de Gran Bretanya, agafarem la tercera sortida i seguirem per la Carretera de Cirera. Anirem fins a la rotonda. Girarem cap a l'esquerra a Camí de Can Vilardell. Després Girarem cap a l'esquerra a Carretera de Cirera. Continuarem pel Camí de Can Vilardell. Finalment girarem cap a la dreta a Avinguda del Parc Forestal.

A l’àrea de Serveis del Parc Forestal de Mataró, al costat de la roca del Bon Dia, trobem la fita d'inici de l'itinerari, que enfila cap al camí de la Serra.

* La pineda de pi pinyer.

El pi pinyer és l'arbre més abundant al Maresme Sud i el que domina als boscos de Mataró. Això és així perquè des dels anys 50 es van anar abandonant les vinyes que ocupaven bona part dels vessants de les muntanyes. Erms i camps abandonats es convertiren, espontàniament o per la mà de l'home, en brolles i, més tard, en pinedes. Avui, la major part de pinedes són a un pas de convertir-se en alzinars, els boscos més ben adaptats a aquest territori. Sota els pins, hi trobem, a més d'alzines incipients que prosperen als racons més ombrívols, molts arbustos i lianes com ara l'estepa borrera, l'estepa blanca, la roja, l'arítjol, el fenàs boscà i la mata.

Tot seguit travessarem per sota d'una estesa elèctrica, on abunden diversos vegetals que necessiten molta llum, com la ginesta, el roldor, l'estepa blanca o el romaní. La franja sense vegetació sota la línia té l'objecte d'evitar focs forestals d'origen elèctric. Fent camí, passem per una plantació de pi pinyer, allí on hi hagué una antiga vinya.
** Paisatges forestals.

A uns metres del camí, si ens apropem a la línia elèctrica, arribem a un petit mirador des d'on s'observen diverses formacions forestals. Identifiquem, al fons, un bosc mixt format per pi pinyer (de textura vellutada i color verd clar) i alzines (de color verd fosc, blavós). A sota, una pineda de pi blanc, i a dreta i esquerra, pinedes de pi pinyer. Observar la textura i els colors de les masses vegetals és un bon sistema per reconèixer els diferents tipus de cobertura vegetal (boscos, brolles i herbassars) d'un paisatge forestal.

Retornem al camí fins que, a la dreta, trobem uns arbres morts dempeus. Són oms atacats d’una malaltia causada per un insecte i un fong, que en els darrers vint anys, han mort gairebé tots els oms del país.
*** L'alzina surera.

Les alzines sureres ocupen al Maresme una superfície major de la què tindrien de forma natural, ja que han estat afavorides per l'aprofitament forestal del suro. El suro és l'escorça de l'alzina surera, que comença a extreure's quan l'arbre té una edat entre els 40 i els 50 anys. Després, es pelarà cada 9-12 anys. La primera capa de suro s'anomena pelegrí, usat només per a pessebres i aglomerats. A partir de la primera pelada, el suro que es forma és més uniforme i queda cobert per una capa dura i vermellosa. Aleshores, s'usa per a taps, aïllants tèrmics i sonors i, fins i tot, per a carteres, agendes i soles de sabata. De la surera també s'obté fusta, carbó vegetal i aglans. En jardineria, com a arbre viari.

Més enllà, travessem una nova pineda amb alguns pins malalts i morts, en els quals observem els forats fets pel picot en cercar-hi els insectes dels quals s'alimenta.

Avançant cap al sot, l'ambient esdevé progressivament més humit i augmenten els roures i les alzines fins arribar a la llera sorrenca d'un torrent. A la dreta hi ha roures i un canyar, a l'esquerra una plantació de pi blanc, de fulles de color verd clar, poc denses, i amb nombroses pinyes petites. És un bon hàbitat per als esquirols, que mengen pinyons, baies i també ous i pollets d'ocells menuts. No hi són difícils d'observar les pinyes pelades que han estat el seu àpat.

Continuem baixant per una brolla d'estepes amb pins per un camí. Més endavant travessem per un canyar molt proper a la font dels Tres Raigs i, a poc a poc, emprenem un sender estret que s'enfila a la dreta del camí.
**** Terra del gaig, reforestador dels boscos.

Fa més de 2.000 anys, el territori que trepitgem devia ser un dens i feréstec alzinar, on habitaven guineus, toixons, senglars, picots i altres animals avui desapareguts, com ara el llop. Des de l'època dels ibers i els romans, i especialment a partir del final de l'edat mitjana, bona part dels nostres boscos foren convertits en conreus de secà, vinya, garrofer i diversos fruiters. A final del segle XIX, va arribar de França una plaga devastadora per a la vinya, la fil·loxera. Aquesta plaga i la reconversió d'una societat agrícola en industrial i de serveis, especialment a partir de la dècada dels 50 del segle passat, foren responsables de l'abandonament de la major part de les terres de cultiu en vessants de muntanya.

Aquests antics camps es convertiren en erms o herbassars i, posteriorment, en brolles amb romaní, estepes, garric… Diversos animals van contribuir al pas de les brolles al bosc: els rosegadors (esquirol, ratolí de bosc, rata negra, rata d'aigua...) i, especialment, un ocell, el gaig. El gaig no és un "guarda forestal reforestador", sinó un ocell previsor que a la tardor aplega i guarda llavors en diversos rebosts per a l'hivern. Alguns d'aquests rebosts són oblidats i, aleshores, en arribar la primavera, germinen les llavors i neixen els plançons d'alzines, pins, arços blancs… i, de mica en mica, es va fent el bosc.

Després de creuar dues línies elèctriques, reprenem els camins del parc forestal.

Observacions: passejada fàcil i agradable per camins amples i corriols de pendent suau. L'itinerari és senyalitzat amb fites verdes destacades amb color taronja.

Tornarem a casa a la una del migdia.